Top 10 del 2011, 5-2

by Pol Milian

Un altre debut meritori, aquest cop una peça d’autor sobre la crisi escrita i dirigida per J.C. Chandor. Juntament amb Red State, va ser de les més destacades de Sundance 2011; i una de les que ha arribat més lluny quant a recaptació i reconeixement crític (nominació a l’Oscar per millor guió original, per exemple).

Margin Call ens transporta a l’interior d’una gran firma d’inversions financeres de Wall Street (com podria ser Lehman Brothers) el dia abans de l’eclosió de la crisi, i les decisions que es van prendre quan la fallida era imminent. Al contrari que Inside Job, la pel·lícula de Chandor no pretén ser una radiografia de la crisi ni una crítica unidireccional cap als taurons de Wall Street: simplement és un drama d’oficines collonut que es situa en l’esmentat període de temps. Sí que provoca reflexió i dóna alguns detalls econòmics menors; però l’argument està més centrat en el drama entre personatges.

Els personatges són estereotips ben definits, fàcilment identificables, molt diferents l’un de l’altre i que pretenen mostrar tot el ventall de persones que treballen en aquestes empreses (el tauró jove que només vol diners, la versió més gran d’aquest, l’ex-científic captat pel sector financer pels elevats salaris, etc.). Com a 12 Angry Men, tenir un conjunt d’estereotips tancat en un mateix espai dóna lloc a una dinàmica interessantíssima, i el que realment importa són les interaccions entre aquests personatges.

Per donar vida a aquests personatges, agafeu-vos fort: Stanley Tucci, Kevin Spacey, Paul Bettanny, Demi Moore, Zachary Quinto, Simon Baker, Mary McDonnell, Penn Badgley i Jeremy Irons. Una mena d’all-stars de la vella i la nova escola, amb alguna tria populista i popular intercalada. La majoria de minuts els juga Kevin Spacey, però al tercer quart surt Jeremy Irons per jugar els minuts decisius, i no deixa indiferent; és un monstre de la interpretació, amb una presència indescriptible que va a més a mesura que passen els anys.

Potser no queda clar el missatge de Chandor, però personalment crec que, al contrari que Inside Job, no en té cap: mostrant el comportament de cada personatge ja en té prou, i segons l’espectador s’identificarà més amb un o amb un altre. El que vol el director en aquest cas, crec jo, és que el drama que es presenta interessi i emocioni.

Piranha 3D és una mena de remake/re-imaginació d’una pel·lícula de Joe Dante (Gremlins), titulada Piranha. L’única semblança entre les dues és l’existència de piranyes assassines, que estaven contingudes degut al seu perill; però per A o per B, s’escapen i sembren el caos entre els banyistes.

En el seu dia, Piranha recollia el guant de Jaws, que convertia al tauró blanc en una màquina de matar; tot i que l’obra de Dante era tremendament inferior i no inspirava el mateix temor. Les semblances són evidents perquè els dos animals són aquàtics, i els dos directors havien d’evocar més que ensenyar degut a les limitacions de pressupost.

Piranha 3D té l’avantatge del temps, d’haver vist tots els èxits i fracassos d’aquestes versions d’animals “monstruosos”; i veient la pel·lícula és així, perquè està carregada de referències a les millors i a les pitjors del gènere. No és d’estranyar sabent qui n’és el director: Alexandre Aja, un francès apassionat pel gènere de terror que apuntava a ser un dels grans amb Haute Tension, però que no ha acabat de triomfar. El director havia demostrat amb el remake de The Hills Have Eyes que era capaç d’encarregar-se de la pròxima Piranha.

En general, Piranha 3D és un homenatge a les males pel·lícules; aquelles que de tant dolentes són bones (teoria encertadíssima de Sergi Pàmies). I, moltes vegades, ho fan de manera no intencionada. Doncs bé, la pel·lícula d’Aja és magistral perquè funciona en dos sentits: és tant dolenta que és bona, però Aja sap que això és així, i aprofundeix en aquest aspecte prenent-se el tema com una broma. És a dir, és una grandíssima mala pel·lícula, dirigida per algú que sap el que són aquest tipus de coses i alternar perfectament entre humor i terror.

L’acció es situa al llac Havasu, destinació habitual dels spring breaks americans. És a dir, aglomeració de joves en banyadors & bikinis que es reuneixen per emborratxar-se i follar. Ideal per les piranyes, no? I tant. A això sumeu-li que durant aquesta festa, un equip de producció de pel·lícules eròtiques decideix filmar unes escenes.

Si hi ha dos paraules per definir Piranha 3D, són: pits & sang. La premissa de la festa estival en un llac, de la producció d’una pel·lícula eròtica; sumada a un festival de sang i fetge a càrrec d’infinitat de piranyes. Aja no s’amaga d’ensenyar pits i culs. De fet, gran part dels extres són actrius porno que els assidus a certes webs reconeixeran fàcilment. L’estrella de la pel·lícula eròtica és l’actriu Kelly Brook, model habitual de revistes eròtiques i destacada integrant de pel·lícules de sèrie B com Three.

I és que tot el càsting és un homenatge a la sèrie B; format per actors mítics de pel·lícules clau dels 80-90 que es troben en profunda decadència (estil Nicolas Cage): Dina Meyer, Ving Rhames, Elisabeth Shue, Christopher Lloyd, Jerry O’Connell i un cameo estel·lar de Richard Dreyfuss; del que es diu que interpreta una continuació del seu paper a Jaws. Però també hi ha dos o tres grans noms de l’imaginari de sèrie B actual, que també existeix: Eli Roth, Adam Scott i Paul Scheer.

El gore és imaginatiu i divertit, i les escenes d’acció estan molt ben pensades; el director no s’amaga d’arriscar amb setpieces grans i llargues, i aprofita perfectament el pressupost: no escatima en sang ni en mutilacions, i el nombre d’extres és força respectable (qui no voldria fer d’extra en una peli així?).

Durant poc menys d’una hora i mitja, passa com una exhalació; és una de les pel·lícules que més he disfrutat dels últims anys. És admirable la cura d’Alexandre Aja al plantejar la pel·lícula, ja que tots els detalls estan perfectament pensats i responen a un ideari propi d’un fan del gènere. I és que Piranha 3D potser no és per tothom, però a alguns, ens ha tocat. Aquest paral·lelisme es pot trobar també amb The Expendables, de Sylvester Stallone; una peça de gènere dirigida als més fanàtics, que va fer les delícies d’aquests.

M’hagués agradat veure-la en un cine en 3D amb amics, però no va poder ser. Jo recomano que un dia que estigueu avorrits amb 4 o 5 amics, us la poseu.


Ilich Ramírez Sánchez és un ex-terrorista veneçolà, condemnat a cadena perpètua per actes de terrorisme. De jove va entrar a formar part del PFLP (Front Popular per l’Alliberació de Palestina), encarregant-se de diversos actes de terrorisme, el més famós essent entrar al quarter general de l’OPEC de Viena de manera violenta, agafant hostatges i matant-ne algun.
“Carlos” és el sobrenom que li van donar al PFLP per les seves arrels veneçolanes. L’historial terrorista d’aquest home és llarg i interessant. Tant és així, que aquest 2011 Olivier Assayas li va dedicar tres pel·lícules de dues hores cada una, presentades en format mini-sèrie al Canal Plus francès. També es va estrenar una versió comprimida als cinemes, que no he vist i estic convençut que és pitjor: és impossible comprimir sis hores en la meitat i no perdre detalls i escenes que potser argumentalment no són significatives, però es perden en la versió curta.
L’avantatge de l’estructura i la durada d’aquests tres episodis és que s’aprofundeix moltíssim en el personatge. La pel·lícula es centra al 100% en Carlos i l’actor que l’interpreta, Edgar Ramírez, en la que és sens dubte la millor de l’any 2011. Ramírez pateix una transformació física i intel·lectual patent a mesura que avança el metratge. A més, com que l’argument té a veure amb terrorisme internacional, es parlen diversos idiomes; i Ramírez els domina tots. El paper i la seva qualitat és comparable amb Christoph Waltz a Inglorious Basterds, que va ser premiat amb l’Oscar.

El personatge de Carlos és fascinant, i al final de la sèrie l’espectador sent que coneix les seves motivacions i la seva personalitat. Molts dels actes terroristes que s’hi veuen reflectits estan parcialment inventats, ja que per més d’un, Carlos no va ser condemnat tot i que la història i la creença popular li atribueixen a ell i al seu grup.

No es pot parlar de Carlos sense mencionar Olivier Assayas, el director. Sap donar el pes necessari a cada situació, i fuig de sentimentalismes: tot està impregnat d’un realisme i una fredor que s’agraeixen, que deixen a l’espectador reaccionar. Es podria dir que té un estil extremadament literal, centrat en l’acció i no afegint més diàlegs dels estrictament necessaris.


Fa temps, quasi als inicis d’aquest blog, vaig escriure una entrada sobre la trilogia de Pusher, que retratava la part més fosca de Copenhaguen. Són tres pel·lícules no massa conegudes, però tothom que les veu queda meravellat de la qualitat de Nicolas Winding Refn. Us recomano llegir-la per conèixer breument els inicis del director.

Des de l’última de Pusher a Drive, no es pot dir que hagi estat molt afortunat. Ha dirigit Bronson; que tot i no tenir un guió gaire suggerent ens va demostrar el potencial de Tom Hardy, i confirmava el talent visual de W. Refn.

Amb Valhalla Rising es va passar de frenada: la història del víking taciturn i mut en busca del Valhalla va tenir una rebuda pèssima per part dels crítics i dels fans més aferrissats del danès.

Drive és la seva primera incursió al cinema indie de Hollywood, i ha estat un èxit total. Amb l’ajuda de Ryan Gosling com a principal impulsor del projecte, W. Refn i ell van ajuntar un conjunt d’actors increïble, i es van basar en el llibre de James Sallis per fer una pel·lícula d’acció vintage, amb la vocació d’intentar fer un exercici de gènere convincent, com se n’estan veient últimament tants (Super 8, The Town,…).

S’ha parlat molt de la concepció del projecte i de la producció de Drive, i una de les més interessants és la idea original. Quan Gosling i W. Refn van decidir que volien treballar junts, Refn es va desplaçar a Los Angeles. Resulta que Refn no condueix, i en una ciutat com Los Angeles, tan immensa, és quasi imprescindible conduir per arribar a certs llocs. Gosling havia de fer de taxista al director, i un dia, tot conduint, els dos callats, sonava una cançó típica dels 80 (de REO Speedwagon). En aquell moment, Refn li va dir a Gosling que ja tenia la idea: la pel·lícula aniria d’un tio que condueix, escoltant aquest tipus de música. A partir d’aquí, van comprar els drets de la novel·la de James Sallis i la van rodar, segons ells, en poc menys d’un mes.

Segons el director, el guió era només un esquema, i sovint es desviaven del poc que hi deia. Per les escenes d’acció ni tan sols tenien storyboards, i només una o dues escenes estaven meticulosament planejades per la dificultat de logística de la filmació.

Sobre la pel·lícula en sí, és una delícia pels amants de l’acció. Inspirant-se clarament en el cinema d’acció dels 70-80, però alhora actualitzant-lo d’una manera difícil de concretar: Refn fa el que vol, i totes les decisions que pren són les correctes.

Ryan Gosling interpreta a un crack de la conducció, un paio que de dia és stuntman i de nit fa de conductor a qui ho desitgi (lladres principalment), establint prèviament unes normes de manera clara i concisa.

De seguida ens enamorem cinematogràficament del personatge de Gosling: fort, guapo, callat, precís, imprevisible. Si a més li afegim la seva jaqueta blanca amb l’escorpí daurat a l’esquena i l’escuradents a la boca; ens queda un personatge històric, magnètic, que les seves accions durant la pel·lícula modifiquen i desvetllen; però ens segueix fascinant. A més, als que hem vist Oldboy, quan agafa el martell a tres quarts de pel·lícula, fa que haguem de canviar el pitet en anticipació al que passarà; tenint la certesa que en mans de Refn (estudiant avançat en ultra violència, com diria l’Alex), que ja hem dit que no s’equivoca, passarà quelcom gros.

És una pel·lícula purament visual, però que incorpora una història d’amor que arriba a quasi tothom. Són dos personatges desplaçats dels que sabem ben poca cosa, però és igual, perquè a partir d’un cert punt l’argument entra en una dinàmica de conte, on es forcen els límits de la versemblança en favor del drama i d’una moralina final. És clau el treball de Ryan Gosling & Carey Mulligan que semblen tenir una química que espero retrobar en algun futur projecte.

Com a totes les obres amb un motor visual, la música és la gasolina; el factor clau sense el qual el motor no funciona. A Drive la banda sonora és de Cliff Martínez, d’estil electrònic, plena de greus i de riffs senzills; un pèl similar a The Social Network. Però més enllà de la BSO de Martínez, que és genial, el que ajuda a remarcar l’estil 80’s són les tres o quatre cançons que apareixen en els moments estel·lars, que a més tenen un paral·lelisme amb la pel·lícula: totes són actuals, però intenten rememorar la música dels 80; igual que Drive és una obra actual però ret homenatge a l’acció dels 70-80. En els dos casos, és innegable que tot i ser homenatges i remembers, pertanyen a l’època actual i tenen símbols inequívocs d’actualitat.

Drive gaudeix d’un privilegi important, que considero molt important: comença i acaba bé. L’inici (de qualsevol cosa, diria jo) ha d’interessar, captar l’atenció de l’espectador per introduir-lo en un món: Drive és l’exemple perfecte d’un inici demolidor. La primera escena és de conducció pura i dura, on es demostra el talent i la meticulositat del protagonista. No vull desvetllar el final, però també és boníssim, ple de simbolisme i essencialment visual; i deixa amb ganes de més (la pel·lícula dura una hora i mitja).

El millor que es pot dir de Drive és que té un grapat d’escenes inoblidables. Howard Hawks deia: “A good movie is three good scenes and no bad scenes.” En el cas de Drive, us asseguro que són més de tres.

Top 10 del 2011, 10-6

by Pol Milian

S’ha acabat l’any 2011, i un cop més toca fer un top amb les millors pel·lícules que he vist; estrenades a Espanya l’any 2011. Els que em coneixeu sabeu que el primer que busco en una pel·lícula és que m’entretingui, que m’emocioni, i que em provoqui ganes de reflexionar. I, generalment, i crec que tots podeu estar d’acord amb mi, les que aconsegueixen aquestes tres coses són les famoses “obres mestres” que diem tots.

Aquest any, com l’anterior, hi ha moltes pel·lícules que hauria volgut veure i no he vist, que molta gent de la que em fio molt considera remarcables: The Artist, Mission Impossible: Ghost Protocol, Jane Eyre, Project Nim… Suposo que algunes estaran nominades als Oscar i per tant tindré ocasió de veure-les i comentar-les.

També hi ha pel·lícules que han fascinat a crítica i públic, i en canvi a m’hi no m’han acabat de fer el pes: Tree Of Life, Melancholia i The Guard. De les dues primeres puc comprendre els elogis, i són obres artístiques brillants; visualment acollonants i amb un missatge aparentment profund que a mi no m’ha acabat d’arribar. Però si per alguna cosa no m’han agradat més, és perquè m’han avorrit moltíssim. The Guard té un tipus d’humor similar a In Bruges, que per dir-ho clar, no m’ha fet ni puta gràcia. Es vol situar a la fina línia entre la comèdia negra i paròdia del cinema negre, fracassant estrepitosament.

Una de les millors pel·lícules que he vist aquest any encara no s’ha estrenat, i és The Ides Of March, el thriller polític de George Clooney que s’estrena d’aquí a poques setmanes. En parlaré, quasi amb total seguretat, a la prèvia dels Oscars.

A la llista hi ha alguna trampeta: alguna obra que no s’ha estrenat ni té gaires aires de que s’hagi d’estrenar; però ha tingut ressò aquest 2011 i considero que n’haig de parlar ara.

He estat bastant afortunat de no veure autèntics bunyols. La única que em ve al cap és Hanna, venuda com una “perla d’acció indie”; això sí, té la que per mi és la millor banda sonora de l’any, a càrrec dels Chemical Brothers.

Mencions especials, que queden fora per poc: Tinker Tailor Soldier Spy i La Piel que Habito.


Una de les sorpreses de l’any, una peça de gènere que es pot recomanar a tothom. Si Super 8 és un retorn (i, per mi, només un retorn) a la nostàlgia dels 80 spielbergiana, Attack The Block és quelcom totalment nou, que innova i alhora referencia a les grans del gènere.

La primera escena ja demostra que la cosa és diferent: de nit, una dona passeja tranquilament pel carrer, i és assaltada per una colla de joves gamberros londinencs. Doncs bé, aquesta colla són els protagonistes, tots actors novells; desconeguts del panorama cinematogràfic, entre els que destaca John Boyega (canalitzant a un o més d’un personatge de The Wire).

A partir d’aquí, hi ha una invasió alienígena i aquests nois intentaran defensar el seu barri; sota una capa del millor humor britànic, en aquest cas a mig camí entre slapstick i stoner.

Attack The Block és divertidíssima, i les seqüències d’acció són simplement brillants: ajudades per un disseny novedós i minimalista dels aliens, que són com una mena de goril·les negres amb les dents i les urpes de color florescent.

Durant 1h 20m, és increïblement precisa: no sobra ni falta ni un minut. Acció constant, moviment continu a ritme d’una banda sonora de Basement Jaxx. La sensació final és satisfactòria. No conec ningú a qui li hagi recomanat que no li hagi agradat.

És el debut de Joe Cornish com a director, que també participa com a guionista a Tintin. Per moltes coses (pressupost, gènere, innovació, estil visual) recorda a District 9, una gran pel·lícula de ciència-ficció que ens va descobrir a Neil Blompkamp.


Quan vaig veure el tràiler d’aquesta pel·lícula, m’esperava un cagarro descomunal. Absolutament cap dels elements que s’anunciaven i s’endevinaven augurava res de bo. Una seqüela/preqüela més de The Planet Of The Apes, un desconegut a la direcció, i uns protagonistes més estrelletes que cap altra cosa (James Franco i Freida Pinto).

De fet, recordo perfectament que tota la crítica i el món del cinema es va posar les mans al cap i van menysprear les possibilitats d’aquesta preqüela. Ens vam equivocar tots de mig a mig.

Un cop va sortir la pel·lícula, a l’estiu, va ser un èxit rotund de taquilla i de crítica. Un dels aspectes més lloats, i clau de l’èxit, va ser la gran feina de Weta Workshop (Lord Of The Rings) als efectes especials, complementant una actuació magistral d’Andy Serkis; que proporciona els seus gestos i moviments a Cesar, el mico protagonista de la història, que encapçala la rebel·lió dels simis. I és que, una de les coses que em fascinen d’aquesta obra, és que el punt de vista està centrat en els micos.

L’argument desenvolupa més als simis que als humans. Sabem més coses del caràcter de Cesar i els seus companys que de James Franco & cia. Volem que Cesar triomfi, patim per ell. És especialment meritori perquè els simis no parlen entre ells, tots els diàlegs són muts, amb gestos i expressions facials.

És una de les pel·lícules d’acció destacades de l’any, tant destacada que la considero una de les 10 millors. Les escenes d’acció són sublims: estan repletes de fotogrames memorables. I és que veure a 50 micos campant lliures per San Francisco i sembrant el caos, mola. A més, des de l’òptica de la ciència ficció, l’argument no és del tot estúpid, com es podria esperar d’una peli d’acció palomitera. Es basa en drogues que fan als micos intel·ligents i té algunes coses de posar-se les mans al cap, però en última instància, res que insulti a la intel·ligència de l’espectador.



Errol Morris és un dels documentalistes més famosos i respectats del món cinematogràfic. Amic íntim de Werner Herzog, els dos van estudiar junts als Estats Units. Com a curiositat, un dia van fer una juguesca, i el que perdia s’havia de “menjar una sabata”. A priori era una broma, perquè en anglès “eat your shoe” és una expressió per dir “calla”. Però fent gala d’aquest humor tan propi de cineastes grans i provocatius com són aquest parell, Herzog ho va fer. Es va menjar una sabata en públic. En aquest vídeo podeu veure tota la història:

Morris és conegut pels seus documentals d’investigació d’estil detectivesc. The Thin Blue Line va ser l’obra que el va llançar a la fama, en que intentava demostrar que un condemnat als Estats Units era absolutament innocent. Aparentment, ho va demostrar i es va re-jutjar el cas. Què més es pot demanar d’un documentalista? Indagar sobre un tema amb tal ganes, serietat i profunditat, i aconseguir deixar en ridícul a tot el sistema judicial i policial, treient a la llum l’autèntica veritat d’un cas; crec que és meritori i per això aquest senyor mereix tot el meu respecte.

Aquests dos paràgrafs anteriors són el poc que sé sobre Errol Morris, ja que no he vist cap dels seus documentals i abans de veure Tabloid no sabia qui era.

Tabloid no s’ha estrenat a Espanya ni crec que ho faci, però com que a nivell crític ha tingut ressò aquest any, i a més ja es pot trobar en DVD, em sembla adequat parlar-ne ara.

La premissa de Tabloid és d’aquelles que impacta: una beauty queen americana rapta i viola al seu aparentment dòcil marit, un mormó aferrissat i tranquil de Utah. Tot això, presumptament.

El documental és pura investigació: un muntatge de diferents entrevistes a personatges implicats en la història, que responen a desvetllar el misteri al voltant d’uns fets tan sòrdids i increïbles.

El motor d’aquesta història és la protagonista del rapte/violació, Joyce McKinney, que és una mina: tant per la seva manera de parlar com per la imatge que té d’ella mateixa. El seu testimoni contrastarà amb els altres, que tenen una imatge totalment diferent d’ella i del que va passar.

El nom del documental, Tabloid, es fa ressò del tractament mediàtic que va tenir Joyce McKinney i aquesta història. Un “tabloid” és tot aquell diari de premsa groga; per exemple el Daily Mirror del Regne Unit.

Tabloid funciona com el que és, un documental d’Errol Morris sobre una història de premsa groga: el titular sorprèn i impacta, i el talent del cineasta ens condueix a través de la història de manera magistral, i sobretot, entretinguda i absorbent.


Never Let Me Go va ser una de les sorpreses més agradables de l’any passat. És l’adaptació d’un llibre del mateix títol escrit pel japonès Kazuo Ishiguro. És un melodrama amb rerefons de ciència-ficció, al més pur estil Gattaca.

A grans trets, l’argument gira al voltant de tres personatges i la seva relació des que són petits fins a la seva vida adulta. Això, presentat en una realitat alternativa que permet la creació d’una mena de clons; de dobles perfectes d’una persona. Així, quan aquesta persona necessita el transplantament d’algun òrgan, es recorre a aquest doble. Plantejament inicial idèntic a The Island de Michael Bay; i és que aquesta última es va inspirar en la novel·la d’Ishiguro (tot i que, casualment, enlloc es cita que sigui inspiració directa; com sol passar en el món del cinema on molts cops les influències són còpies).

Doncs bé, aquest trio de personatges són clons, i han nascut amb el simple propòsit de ser un recanvi d’òrgans per algú altre. La pel·lícula es desenvolupa en gran part al Regne Unit, en concret a Hailsham, un internat on s’eduquen aquests nens; i un cop arriben a un nivell de plenitud física, en surten; evidentment condicionats per l’educació de Hailsham.

Els nens, però, no tenen ni idea de la seva condició de clons. A partir d’aquesta situació inicial es desenvolupa una complicada i reposada reflexió sobre la condició humana, i en menor mesura sobre com l’educació i les mentides poden condicionar l’evolució de la personalitat.

El trio protagonista està interpretat, en edat adulta, per tres actors britànics en clara progressió ascendent: Keira Knightley, Andrew Garfield i Carey Mulligan. Em sembla importantíssim recalcar la feina dels tres actors que interpreten als personatges en edat infantil, que fan també un treball colossal: Izzy Meikle-Small, Charlie Rowe i Ella Purnell.

És la segona pel·lícula de Mark Romanek, un reputat director d’anuncis i videoclips conegut per les seves esplèndides composicions de plans. Aquí, d’un plantejament de ciència-ficció, aconsegueix crear un drama letàrgic i intens que a mesura que transcórren els minuts agafa més pes emocional, fins arribar a un final tremendament trist i depriment; que es guanya amb tot el bon treball que fa amb la premissa inicial. Ritme lent i plans llargs, en aquest cas un encert absolut que recolza perfectament l’actuació de Carey Mulligan, que com a Drive, sembla brillar en les escenes en que no ha de dir res, i ha d’evocar sentiments amb el seu gest i la seva mirada.


L’evolució del britànic Danny Boyle des de la seva eclosió amb Trainspotting és força qüestionable: The Beach, 28 Days Later, Millions, Sunshine i Slumdog Millionaire. Es pot defensar que no ha abandonat mai el cinema indie, però d’alguna manera les seves últimes obres no són tan encertades. Slumdog Millionaire va guanyar una pila d’Oscars, senyal que s’està fent algunes coses bé i altres molt malament: vol dir que el cinema de Boyle s’ha convertit en quelcom mainstream, multipremiable… I és que l’argument de Slumdog dista molt de Trainspotting o pel·lícules de gènere com 28 Days Later i Sunshine: la història de dos nens indis i la seva evolució vital fins a l’adolescència, tot sota el vel d’un conte de fades i unes situacions absolutament forçades. Això sí, va ser la pel·lícula que ens va descobrir a Freida Pinto, una de les dones més guapes del Hollywood actual.

Tot i així, és un director amb un estil dinàmic, que aconsegueix reinventar-se segons el gènere que tracta.

127 Hours està basada en la història real d’un alpinista (Aaron Ralston), que, anant sol per les muntanyes rocoses de Utah, cau per un forat i queda atrapat amb una roca que no el deixa moure una part del cos. Aquest alpinista és James Franco, un dels nens guapos de Hollywood que des de Freaks & Geeks està cridat a ser un dels escollits d’aquesta nova fornada encapçalada per Michael Fassbender, Ryan Gosling i Carey Mulligan. És un paper perquè Franco brilli, ja que quasi tot el metratge transcorre amb Ralston atrapat a la roca.

Aquí és on brilla el dinamisme de Boyle: recorre a infinitat de trucs visuals, des de somnis, al·lucinacions, sota la forma de muntatges multi-càmera, muntatges temporals, i música que va i ve sense tenir un estil concret. És, per entendre’ns, tot el contrari de Buried. A Buried, Rodrigo Cortés ens tancava una hora i mitja dins del taüt amb el protagonista. A 127 Hours, en canvi, hi podem trobar tots els trucs possibles.

Brilla el dinamisme de Boyle però també la seva creativitat: hi ha més d’un pla que no es veu habitualment, i situacions que no es repeteixen gaire a altres pel·lícules.

Deixant de banda la direcció, la història té una força monumental. En el fons, com es pot anticipar, és una història sobre la vitalitat i la capacitat de l’ésser humà per superar-se a si mateix (que tant agraden als Oscar). Faria una doble sessió magnífica amb el documental Touching The Void, també d’alpinisme. Les seqüències finals són tremendament angoixants, la més famosa de la pel·lícula és absolutament genial en tots els sentits, i un cop més la mà de Boyle és un factor clau.

Si en alguna cosa s’equivoca Boyle és en menysprear l’intel·ligència del públic, remarcant massa sovint el missatge i l’arc de transformació de Ralston, pintant al personatge d’una manera massa absoluta i simplista. És per això que algunes al·lucinacions que ens ajuden a conèixer al personatge són ridícules per lo innecessàries i previsibles (en el mal sentit) que són.

The Sopranos, Primera Temporada

by Pol Milian

Què dir de The Sopranos? Que és una de les millors produccions audiovisuals de tots els temps. Vaig escriure això fa molt temps, entusiasmat després de veure la primera temporada. És un anàlisi/recopil·latori de l’argument i dels millors moments. Recomano que si no l’heu vist, la veieu i després llegiu això. LLEGIR NOMÉS SI HEU VIST LA PRIMERA TEMPORADA.

Aquesta primera temporada serveix d’introducció a la familia Soprano. Quan parlo de familia em refereixo a les dues: la mafia, i la seva dona i fills. La familia “de sang” la formen: Tony (capo d’una familia mafiosa de New Jersey), Carmella (dona d’en Tony). Tenen dos fills: Meadow (entrant a l’adolescència) i AJ (Anthony Junior, un nen més petit que la Meadow). També cal destacar a la Livia (mare d’en Tony i germana d’en Junior). Fixeu vos en els que estan en vermell: http://www.mobstory.com/archives/familytree.html

La part mafiosa és més difícil d’explicar, ja que hi ha molts personatges. La familia es diu DiMeo, degut al que la va fundar molts anys abans. Bàsicament, el Don és en Jackie Aprile, que està morint de càncer. Tot i malalt, segueix prenent les decisions. Per sota hi té en Junior Soprano, Tony Soprano, Jimmy Altieri, Larry Barese i Raymond Curto. En Tony i en Junior tenen 3 “mans dretes” cada un. Per la part d’en Tony: Salvatore “Big Pussy” Bompensiero, Paulie “Walnuts” Gualtieri i Silvio Dante. I per part d’en Junior: Mikey Palmice, Joseph Sasso i Phillip Parisi. D’altra banda, s’ha de destacar tres personatges: Jennifer Melfi, Christopher Moltisanti i Hesh Rabkin. La Jennifer Melfi és la psiquiatra d’en Tony. En Chris no és de la familia, és el típic novell que està intentant entrar-hi, i realitza les feiens més brutes i de poca importància que li mana en Tony. En Hesh fa negocis puntuals amb en Tony i hi té una forta relació d’amistat. Bàsicament és l’estereotip del jueu prestamista, però sota la visió de David Chase es converteix en un personatge força interessant.

Gradualment, començant amb en Tony, anirem coneixent, un a un, els membres de la familia. Tota la sèrie serà així, però l’èmfasi canviarà de familia a mafia, i en última instància, de psicologia a violència.

El primer capítol és una aproximació general a la vida d’en Tony Soprano. Veurem com es relaciona amb la seva familia, com persegueix a “deutors” per estomacar-los, que té una amant (i la Carmella ho sap, però no sembla importar-li), i que pateix atacs d’ansietat que l’obliguen a veure una psiquiatra. Se’ns presenten els ambients que seran habituals durant tota la sèrie: la mansió Soprano, la consulta de la Dra. Melfi, el club de strip-tease Bada-Bing i la “pork-store” Satriale’s.

Evidentment, aquests dos últims llocs són una tapadora pels negocis d’en Tony, i s’hi tractaran temàtiques purament mafioses. A casa d’en Tony s’hi tractaran temes familiars; però també podrem veure quina influència té la vida mafiosa en en Tony i la seva familia. La consulta de la Dra. Melfi servirà de perfecte nexe entre totes les accions i sensacions d’en Tony; i es plantejaran debats morals a l’espectador. A vegades estarem d’acord amb la moralitat de ferro de la Dra. Melfi, i d’altres amb les qüestionables idees d’en Tony. En més d’una ocasió, les sessions amb la psiquiatra serviran per aclarir certs punts foscos de la trama.

Durant aquestes sessions descobrirem que hi ha dues persones que pressionen exageradament en Tony: la seva mare Livia i el seu oncle, en Junior.

Al 2ºn capítol, 46 Long, en Tony decideix traslladar a la seva mare a un asil. Una decisió compromesa que marcarà el camí de la relació Livia-Tony. Al seguent capítol (Denial, Anger, Acceptance), es desenvoluparà un tema bastant freqüent en episodis posteriors: el racisme. Principalment centrat cap als jueus, negres, i bàsicament tots els “no-italo-americans”. Paradoxalment, cal recordar que en Hesh és jueu, i no obstant, gaudeix de bon nom entre en Tony i els seus amics.

A Meadowlands, mor de càncer en Jackie Aprile (recordem, Don de la familia de New Jersey). Des que en Jackie tenia càncer, en Tony havia manat més que en Junior, sempre des de l’ombra i procurant tenir content en Junior. En aquest capítol, preveient una possible batalla per ser el successor d’en Jackie, en Tony decideix que sigui en Junior el don de la familia. Evidentment, tot és una maniobra secreta d’en Tony per seguir manant a l’ombra, com abans, però ara de manera “oficial”. En Tony es reuneix amb en Johnny Sack, el don de la branca de la familia DiMeo que controla New York. En Johnny Sack autoritza en Tony per decidir coses a l’ombra d’en Junior. Amb això aconsegueix dues coses: que els del FBI no es fixin tant en els seus moviments; i treure’s pressió del damunt per evitar atacs de pànic i altres patiments.

College és un capítol de transició, una diminuta road-movie, en que es deixen de banda la trama principal Junior-Tony per centrar-nos en la relació d’en Tony amb la seva filla Meadow. Aquesta està a punt d’entrar a la universitat, està perdent la innocència i qüestiona al seu pare sobre les seves “feines”. Just en aquest capítol, a simple vista intrascendent, assistim a la primera mort a mans d’en Tony. És un dels primers dilemes que té l’espectador: ens agrada el personatge d’en Tony, però no hem d’oblidar que forma part del crim organitzat, i bàsicament es guanya la vida matant i extorsionant a altra gent, directa o indirectament.

Al sisè capítol, Pax Soprana, comprovem les conseqüències que en Junior sigui el nou don. Unilateralment, decideix apujar les comissions que cobra als seus subordinats i a la gent amb qui fa negocis; una d’elles: en Hesh (recordem, amic íntim d’en Tony). L’episodi, un estira i arronsa entre en Hesh en Junior, es resol amb la intervenció d’en Tony com a mediador; per evitar mals majors. Però un cop més es demostra que l’amo real de la família és en Tony, i en Junior és un simple ninot per parar els cops.

Down Neck és l’equivalent a College, però en aquest cas, centrat en l’AJ. La Livia descobreix que el seu fill visita una psiquiatra. En Tony ho manté en secret des del principi perquè és una mostra de debilitat envers els altres gàngsters. També menteix a la Carmella sobre que és UNA psiquiatra, i no UN com pensa ella. En cert moment la Carmella descobreix aquest detall, cosa que desencadenarà un rencor cap al Tony que només farà que créixer fins al final de la temporada.

L’episodi 8 (The Legend of Tenessee Moltisanti) és un dels més importants, “el principi del fi”. Recordem que la Livia i en Junior guarden força ressentiment a en Tony. Doncs bé, en aquest capítol, aquests dos personatges ajunten forces després que la Livia li digui a en Junior que en Tony veu una psiquiatra. En Junior, com a don, no pot admetre aquest fet de cap manera. D’altra banda, descobrirem més coses sobre en Christopher Moltisanti. En aquest capítol comença a escriure un guió, cosa que li portarà molts maldecaps i afectarà a la seva feina de “noi dels encàrrecs” d’en Tony. L’interès d’en Chris pels guions i el cinema en general, es desenvoluparà en altres temporades i culminarà en un dels millors capítols de la sèrie (pels que l’heu vista, una paraula: CLEAVER).

Boca és una mostra excel·lent de l’humor que impregna tota la sèrie. El nom ve de “Boca Ratón”, una ciutat de Palm Beach (Florida) on en Junior i la seva amant hi estiuejen des de fa molts anys. En una escena a Boca se’ns dóna a entendre que en Junior és un gran practicant de cunnilingus. És un detall important, perquè es veu que entre els italo-americans està mal vist que un home practiqui sexe oral a la dona. En Junior ho sap, i li diu a l’amant que no ho pot dir ningú. El primer que fa l’amant quan torna de Boca és dir-ho a la peluquera. El fet es va estenent fins que arriba a oïdes de Tony i cia. Quan més tard en Tony juga a golf amb en Junior, el reguitzell de bromes d’en Tony sobre el tema és tal, que les tensions amb en Junior toquen sostre. Hi començen a haver converses Junior-Mikey (la seva mà dreta) per eliminar en Tony.

A Hit is a Hit és un altre capítol de transició. Veiem com en Chris i la seva novia (Adriana LaCerva) intenten fer fortuna com a productors musicals. Un cop més es fa patent un cert racisme (aquest cop cap als negres) en la primera escena, quan en Chris intenta demanar una hamburguesa en un barri negre. També veurem com negocia en Hesh, que té problemes amb un rapero (Massive Genius). Un cop més, en Tony i els seus intervenen (sense violència) per resoldre salomònicament la situació. D’altra banda, en Tony intenta fer amics “no-mafiosos”. Però és clar, imagineu-vos conèixer un mafiós: l’únic tema de conversa serien les seves “feines” i preguntes sobre la vida de mafiós, oi? Doncs és exactament el que passa aquí. El resultat és que en Tony se’n farta, i no consegueix fer amics.

Nobody Knows Anything és un dels tres capítols que composen el tram final de la primera temporada. El que marca aquest tram final és que en Tony comença a sospitar que en Pussy (Salvatore Bompensiero, un dels seus homes de confiança) podria ser un confident de l’FBI. Envia en Paulie a investigar-lo. Els mètodes d’investigació d’en Paulie resulten ser massa obvis per en Pussy, que decideix marxar un temps. En Junior descobreix que en Tony s’ha reunit amb en Johnny Sack anteriorment, cosa que no pot permetre sota cap concepte. És anormal que algú que està per sota d’en Junior es reuneixi amb un altre don de New York (Johnny Sack), sense que el primer ho sàpiga. La situació arriba a un punt límit, i en Junior decideix que és hora d’eliminar en Tony; tot això amb el consentiment de la Livia.

Al penúltim episodi, Isabella, podem observar tot el potencial de la sèrie. D’una banda tenim un somni, en el que en Tony s’imagina coneixent una esvelta estudiant d’intercanvi italiana que viu al costat. No descobrim que és un somni fins al final del capítol. El tema dels somnis i les seves interpretacions a càrrec de la Dra. Melfi formaran part de l’ideari de la sèrie, i aniran a més a mida que avançin els capítols. D’altra banda, tenim una seqüència plena d’acció, suspens, i amb un gran homenatge a The Godfather. Em refereixo a la culminació de les maquinacions de la Livia i en Junior: un intent d’assassinat a en Tony. En Junior es cobreix les espatlles (per si quelcom anés malament) enviant a dos negres a fer la feina. A l’escena de l’assassinat, veiem com en Tony va a comprar un suc de taronja en una paradeta ambulant. Imagineu-vos la seqüència de l’intent d’assassinat de The Godfather. La teniu al cap? Doncs aquesta comença exactament igual (substituïnt la bossa de taronjes per una ampolla de suc de taronja), amb els mateixos plans. Es resol de manera ben diferent. Els negres fallen tots els trets, en Tony aconsegueix pujar al cotxe i desfer-se del dels dos mitjançant cops de puny. Els homenatges a grans pel·lícules sobre la mafia, com The Godfather, Goodfellas, A Bronx Tale, … Estan presents durant tota la sèrie, però centrades en The Godfather. En aquest món, aquests personatges han vist aquestes pel·lícules, formen part de la seva cultura. Tot al contrari, que altres sèries o pel·lícules en que se’ns vol fer creure que els personatges no han vist cap pel·ícula sobre el que fan a la vida o la seva feina, no consumeixen cultura i són éssers aïllats. A The Sopranos és tot el contrari, ens podem fixar en el personatge d’en Chris. És el típic “flipat” d’aquest tipus de pel·lícules, es creu que la mafia funciona realment així i intenta usar aquests coneixements cinèfils per resoldre situacions quotidianes. En repetides ocasions, la realitat serà ben diferent, molt més crua que en aquests films. I és que la sèrie no pretén ser un homenatge constant, sinó que molts cops fa servir aquests mini-homenatges per criticar aspectes poc creïbles; i perquè negar-ho, una mica risibles.

I Dream Of Jeannie Cusamano és el capítol que tanca la primera temporada, el número 13. En Tony investiga sobre el seu intent d’assassinat, i descobreix que són en Junior i la Livia els qui l’han planejat. Pertorbat, rabiós i incrèdul, en Tony s’intenta desfer d’en Junior, dels seus soldats, i de la seva mare. Només començar, la gent d’en Tony es desfà d’en Jimmy Altieri, que resulta ser el confident de l’FBI. Recordem que en Pussy encara no ha tornat. A la seva mare la va a veure a l’hospital, és a punt d’ofegar-la amb un coixí; però dóna la casualitat de que li agafa una embòlia. En Tony li diu que sap que ha sigut ella, i que no se’n sortirà així com així. És molta casualitat que li agafi una embòlia en aquest moment, i l’escena és incerta sobre si és una mentida de la Livia per lliurar-se d’una mort segura o si realment té problemes mèdics. Contrariat, en Tony planeja amb els seus l’eliminació d’en Junior i en Mikey, la seva mà dreta. El personatge i l’actor que fa de Mickey és genial, aconsegueix provocar una ràbia inexplicable i des del minut 1 tenim ganes de que desaparegui. La seqüència de la seva execució és de les més celebrades d’aquesta primera temporada. Veiem com en Mikey s’en va a fer footing, i en Paulie i en Chris el persegueixen pel bosc per acabar cosint-lo a trets. I just quant en Tony planeja acabar amb en Junior, la presència flotant de l’FBI emergeix per “salvar” en Junior, acsuant-lo de diversos crims (basant-se en la llei R.I.C.O.) i enviant-lo a la presó.

L’última escena d’aquesta primera temporada és marca de la casa: Tony i la seva família van en cotxe, i de cop es veuen immersos en una tempesta que fa impossible seguir conduint. Aconsegueixen arribar fins al Nuovo Vesuvio (el restaurant reformat de l’Artie), que està aparentment tancat. En Tony pica a la porta, i l’Artie li diu que està a punt de tancar, que s’ha quedat sense llum i no pot cuinar massa cosa. Un cop dins, veiem en Silvio sopant amb en Paulie, i en Christopher i l’Adriana en una altra taula; tot a la llum de les espelmes. Mentre esperen per sopar, un cop asseguts, en Tony fa un brindis amb la seva família, a la salut dels “petits bons moments” que han passat. Un recordatori de que passi el que passi, la vida segueix, aparentment normal a la superfície, però tot va per dins.

Top 10 del 2011

by Martí Sala

10.- Inside Job

Un deliciós espectacle cinematogràfic a més a més d’esplèndid documental informatiu.

9 .- Arrietty y el Mundo de los Diminutos

Una peça màgica, tendre i seriosa. Tan poètica com madura i trascendent. Els estudis Ghibli ens donen altre cop la pel·lícula d’animació de l’any quan Pixar falta.

8 .- Misión: Imposible. Protocolo Fantasma

Gràcies per recordar-nos que dins del gènere d’acció també hi cap el bon cinema. La primera pel·lícula de la saga que m’enganxa de principi a fi. Brad Bird demostra el seu gran talent dirigint també fora de l’animació.

7 .- Contagio

Soderbergh desafia la legitimitat dels mitjans d’informació amb prou maduresa com per plantejar també el tema d’Internet. Pel·lícula narrada amb un tempo magistral i una brutal credibilitat.

6 .- Jane Eyre

Encisadora peça melodramàtica. Imprescindible pels romàntics i també pels amants de la fotografia. Mai una declaració d’amor havia estat tant profunda i conmovedora. Recomanable veure-la amb paquet de clínex.

5 .- El Topo

El cinema d’espies reapareix amb presència, força i decisió. Pel·lícula tractada amb un equilibri entre calma i contundència digne del millor Michael Haneke. Per parar atenció fins al detall més petit.

4 .- Melancolia

Malgrat el seu (exagerat) pessimisme, pel·lícula preciosa amb un dels finals més poètics que he vist mai. Tendre reflexió sobre el rebuig de l’existència i l’amor per al no res.

3 .- Winter’s Bone

Brutal retrat de l’Amèrica més profunda. Pel·lícula freda i esgarrifosament realista; festival d’encerts formals dignes del millor cinema.

2 .- Más Allá de la Vida

Enamoradissa sotragada emocional. Més enllà o aquí mateix, la mort forma part de la vida. Amb nostàlgia i sensibilitat, Eastwood pressiona els sentiments fins a tocar-ne la part més profunda.

1 .- El Árbol de la Vida

Preciós cant a la vida. Malick reivindica de la manera més poètica la necessitat de l’existència d’un vincle entre naturalesa i teologia. Indiscutible pel·lícula personal, d’autor, sorprenent i innovadora (prova irrefutable: des de la seva estrena no hem deixat de sentir la frase “El Árbol de la Vida tampoc ha inventat res”). Sens dubte, la millor pel·lícula de l’any. Sens dubte, l’obra mestra.

Top 10 del 2011, d’Adrià Sunyol

by Pol Milian

L’Adrià Sunyol és un amic interessat i captivat pel món del cinema, que a més s’hi dedica des de fa uns anys. És realitzador independent de documentals, i escriu crítiques per la revista online Contrapicado i la impresa DeCine.

Com que sé que té bon gust i intenta estar al dia del cinema actual, li he demanat que escrigui una llista amb les millors pel·lícules/documentals de l’any. Són aquestes, per ordre:

1- El Havre

El Havre no és només un conte de fades innocent i ple de cinefília, és un anàlisi precís i un comentari encertat sobre el creixent abisme entre llei i humanitat que s’ha obert en les societats occidentals. I també una invitació a superar-lo.

2- Melancolia

Melancolia no assoleix cap mena de perfecció, però la sinceritat de Von Trier, tan absurdament discutida, la converteix en un meravellós emblema de les repercussions, col·lectives i individuals, de la crisi i els seus pessimismes radicals.

3- Carlos

Una observació transparent i analítica del passat recent a Europa, una delícia formal, una sàvia revisió dels gèneres i els formats, tot amb un aire de neutralitat, de comentari a peu de pàgina sobre les transformacions de l’esquerra en les últimes dècades.

4/5 – El Topo i Super 8

Tant diferents, filles de pares diametralment oposats, Super 8 i El Topo han brindat a les cartelleres cinema d’entreteniment manufacturat, homenatges emocionants i emocionats, i la profunditat dels personatges i les històries narrades amb l’innegable poder de seducció del cinema ben fet.

6 – Midnight in Paris

Menció especial per la peliculeta del mestre. Impossibles d’ignorar els seus repapieigs, igualment impossibles d’obviar els seus múltiples encants, reforçats per la interpretació sublim i malenconiosa de Marion Cotillard.

7- Cisne Negro

Pel·lícula retòrica i tramposa fins a la sacietat, la sensació i l’impacte del seu visionat al cinema li valen un reconeixement, per la seva pirotècnia obscura i l’erotisme latent i adolorit d’algunes escenes.

8- Drive

Difícil de saber què hi ha darrera els persuasius murmuris de cinema impecable de Drive. Però l’encant audiovisual d’algunes seqüències impregna la memòria. Fa anys que tornem irremeiablement als 80. Drive ens ajuda a sintonitzar agradablement amb la seva estètica.

Extres- Inside Job, La Doctrina del Shock, Mercado de futuros.

Cap d’aquests tres documentals pot prescindir de les trampes narratives que els impliquen profundament en una visió potser massa concreta i parcial del món. Però cadascun apunta amb encert i precisió cap a temes importants que cal considerar urgentment. Imperfectes però necessaris recordatoris de fins a quin punt el cinema es pot implicar molt directament en les coses que passen al món.
Dels tres, Mercado de Futuros n’és el més savi i reposat.

Herois i Hereus (6): Hereus, Reciclatge i Renaixement

by Martí Sala

(NOTA: Aquesta és la sisena i última part d’un article titulat “Herois i Hereus”, escrit per Martí Sala fa un temps. Podeu trobar els articles anteriors al blog. És recomanable llegir-los tots ordenadament, aquí teniu el primer.)

Arribem a l’any 2010, moment en què, com s’ha dit anteriorment, tot tipus de negoci pateix d’una manera o altre les destrosses que ha provocat la crisi que estem vivint. Pel que fa l’àmbit cinematogràfic, la figura del súper heroi se n’ha endut una part important: al llarg dels últims 5 anys, ha estat humanitzada, deshumanitzada i rellegida. Després d’haver-la despullat amb tanta cruesa, què li toca viure a la figura del súper heroi?

Com acabem de dir, l’heroi ha estat despullat i analitzat des de diversos punts de vista. A més a més, cada cop estem més acostumats als efectes espectaculars generats per ordinador. És per això que el públic ja no veu el cinema de super-herois amb els ulls innocents que rebien Spiderman o X-Men (la prova és que fa anys que pràcticament només s’estrenen continuacions de “sagues” ja obertes). Tret de casos d’estrenes puntuals, és com si el súper heroi s’amagués entre pel·lícules no pertanyents al gènere amb la intenció de donar un cop de mà al guionista en els problemes puntuals que pot tenir el seu desenvolupament argumental, o en ocasions també per donar un format rentable al producte. Hi ha un petit conjunt de pel·lícules estrenades últimament que serveixen d’exemple per entendre-ho.

El Març del 2011, Kathryn Bigelow ha conquerit crítica i Oscars amb The Hurt Locker, pel·lícula sobre la guerra d’Iraq iniciada l’any 2003. Es tracta d’una cinta bèl·lica reflexiva sobre les terribles conseqüències (físiques i psicològiques) que desencadena la guerra. Dit així, a un li venen al cap pel·lícules com Apocalypse Now, Platoon o The Deer Hunter, totes elles impregnades d’un cru realisme sense cap tipus d’heroïcitat. Però Bigelow no ha estat prou ingènua per pensar que un treball d’aquestes dimensions és incompatible amb qualsevol característica que formi part del gènere dels super-herois.

El sargent Jeremy Renner, protagonista de la cinta, es mostra superior als seus companys en valor i coneixements tecnològics des del començament de la pel·lícula. Es tracta d’un soldat capacitat per desactivar mines i altres tipus d’artilugis explosius sense perdre la concentració siguin quines siguin les circumstàncies. Per posar un exemple, quan avançant decidit cap a una de les bombes que desactivarà al llarg de la pel·lícula Renner és sorprès per un cotxe desenfrenat que entra dins l’indret protegit de manera inesperada, aquest no dubta en treure la seva pistola i ordenar-li que retrocedeixi gairebé sense moure les parpelles. Moments com aquest fan pensar en la perfecció de certs personatges del cinema de super-herois de la mateixa manera que hi feia pensar el personatge interpretat per Javier Bardem a la pel·lícula dels germans Coen.

I doncs, el mèrit de Bigelow està en la perfecte harmonia que aconsegueix entre l’habilitat d’aquest personatge i la  seva humanitat, la que el públic va descobrint al llarg de la pel·lícula. L’espectador entén a poc a poc que Jeremy Renner és una persona igual que la resta malgrat la seva llarga experiència com a artificier i la seva aptitud heroica que, en realitat, fa servir com escut contra la buidor que hi ha dins seu.

Finalment s’entén que la mal interpretada heroïcitat del protagonista és deguda a que Bigelow desenvolupa aquesta complexa figura a través d’una molt ben trobada imitació de les presentacions de personatges en les pel·lícules de super-herois. Tan sols es tracta, doncs, d’una “imitació” de formes, en cap moment de contingut. Vet aquí un exemple de pel·lícula hereva del mètode del súper heroi utilitzat com una eina que fa més còmoda la feina del director, així com també la digestió del material per part del públic.

L’aclamat treball de la ex-dona de James Cameron no ha estat l’únic treball de contingut interessant des d’aquest punt de vista. The Road, de John Hillcoat segons la novel·la de Cormack McCarthy, narra la història de com un home qualsevol (interpretat per Viggo Mortensen i de qui mai n’arribem a saber el nom) protegeix el seu fill de la devastadora catàstrofe natural que ha patit el planeta terra per causes que l’espectador no arriba a conèixer. La paradoxa d’aquest cas és que el protagonista principal duu a terme una acció heroica prescindint de tots els atribuïts que defineixen un súper heroi. De fet, és com si el narrador de la història hagués decidit posar de cap per avall un relat de súper herois: la pel·lícula ressalta per relatar una aventura pròpia de les pel·lícules del gènere presentant totes les característiques que aquestes acostumen a tenir capgirades.

En The Road hi figura un mon devastat, una inevitable presència dels conceptes “bé” i “mal”, un protagonista que protegeix un fill, enemics que hi posen obstacles, una noia en qui aquest sempre somia i accions heroiques que ell es veu obligat a fer per protegir la vida del nano. Una pel·lícula d’aquestes característiques formaria part del cinema de Súper Herois si no tingués les següents característiques:

1) El pare del nen  no té cap habilitat que el faci destacar per sobre dels enemics, enemics que, d’altre banda, no són més que persones a qui la gana i la misèria han convertit en caníbals.

2) El protagonista no lluita en contra del mal a favor de la societat, sinó en contra de la societat governada per “el mal”. Ja no és la societat qui es veu atacada per els poders del mal necessitant la protecció d’un heroi, sinó que la lluita de l’heroi neix del simple desig de sobreviure.
3) La dona en qui somia el personatge interpretat per Viggo Mortensen no és la persona a qui desitja enamorar, sinó la dona que va abandonar a pare i fill a través del suïcidi.

4) El bé i el mal són presents en la pel·lícula, però d’una manera tan borrosa i confosa que hi ha moments en què l’espectador no té clar amb quin dels dos se sent identificat. La gana, el fred i la misèria acaben provocant accions mal vistes per tothom però enteses per la majoria, fet que transforma una possible exposició de valors en la reflexió i qüestionant sobre ells.

5) Les accions heroiques de la pel·lícula no són sinó gestos lògics que fa el pare del nen per protegir-lo sense demostrar cap tipus d’habilitat i en més d’una ocasió estant a punt d’empitjorar les coses.

6) Fins el final de la pel·lícula ningú te la certesa de saber si el protagonista del relat sortirà viu de la seva aventura.

Com veiem, aquesta no és una pel·lícula de súper herois amb detalls que els humanitzen, ni tampoc un treball aliè al gènere però amb detalls que en formen part. Més aviat sembla el descendent natural de Watchmen: la desfragmentació total del gènere de Súper Herois que acaba conduint a un necessari i pessimista catastrofisme. No cal dir que els interessos de Cormack McCarthy poden estar allunyats d’això en el moment d’escriure la novel·la, però s’hauria de veure si l’estrena de l’adaptació cinematogràfica hauria estat possible sense el procés de transformació que ha viscut durant els últims anys el gènere de super-herois.

De la mateixa manera que Hillcoat aconseguí un fantàstic resultat de capgirar l’estil “súperheroic” per obtenir-ne un drama existencialista, Ruben Fleischer s’ha guanyat els respectes del públic fent un procés semblant per obtenir una peça còmica i d’aventures. A Zombieland, la seva pel·lícula, també hi figura un mon devastat, el desig de supervivència per part del protagonista, l’enamorament d’una noia i accions heroiques amb un to còmic i auto-paròdic. En aquest cas, l’enemic del protagonista són els morts vivents, la persona de qui s’enamora és una noia jove i bonica, el bé i el mal són presentats sense confusió i en tota la cinta s’hi percep la clara voluntat per part dels protagonistes de salvar una societat que encara és a temps de sobreviure. Per tant, Zombieland és una peça plena de comèdia i en certa manera realista que se salva de formar part del gènere de súper herois gràcies a poder-se amagar rere aquest escut còmic, però que en realitat en respecta els punts més importants. Un altre cas, doncs, de pel·lícula que se serveix dels mètodes per facilitar el desenvolupament del relat.

Seguint per aquesta línia, hi ha un cas encara més exagerat que Zombieland arribat a la pantalla de la mà del director de Lock’n’Stock. Es tracta de la última adaptació cinematogràfica del clàssic personatge fictici Sherlock Holmes, una pel·lícula entretinguda i provocadora malgrat ressaltar en ella el clàssic esquema del Súper Heroi.

Com passa amb el treball de Ruben Fleicher, Sherlock Holmes no té personatges amb super-poders, el protagonista està carregat de defectes que la pel·lícula no amaga i en ella hi abunda l’humor àcid. Tantmateix, el personatge Sherlock Holmes (fantàsticament interpretat per Robert Downey Jr.) té una clara facultat que el col·loca molt per sobre d’amics i enemics (igual com passa en les novel·les), hi ha una clara distinció entre el bé i el mal, el protagonista lluita en nom de la llei, la societat és tractada com un personatge més (els enemics de Sherlock Holmes no pretenen sinó fer-la tornar boja per poder de manipular-la), des del primer moment es fa evident que Sherlock Holmes sortirà victoriós de tots els embolics on es fiqui i el personatge femení de qui s’acostuma a enamorar el protagonista en aquest estil de pel·lícules hi és present.

Fins ara havíem vist com les formes empleades en el cinema de super-herois esdevenien una eina per entretenir o en alguns casos fins i tot reflexionar amb una habilitat abans pràcticament desconeguda. Amb aquests dos últims exemples, especialment el segon, el Súper Heroi ha anat perdent peces de la seva identitat i ha acabat totalment despullat per ser revestit a través d’un format més seriós, realista i amb personatges més profunds. Es podria dir que el cinema de Súper Herois està renaixent.

El punt culminant d’aquest renaixement és a les sales de cinema des de fa relativament poc, i no per casualitat, es tracta de l’adaptació d’un còmic. Kick-Ass explica les peripècies que viu un estudiant qualsevol quan decideix vestir-se de súper heroi i rondar pel món contribuint a que la justícia predomini per sobre del mal. Igual que Watchmen, la pel·lícula de Matthew Vaughn (adaptació de l’obra de Mark Millar i John Romita) reflexiona sobre el gènere de super-herois de manera oberta, i vista per sobre i de manera poc detinguda es podria pensar que es tracta d’un altre cas de desmitificació. Però realment aquesta no és la pretensió de la pel·lícula.

En primer lloc, Kick-Ass si que té personatges amb habilitats extraordinàries que faran servir per lluitar en contra del mal. La jugada del narrador consisteix en dotar d’aquestes habilitats no al protagonista del relat sinó als personatges secundaris. Gràcies a això, el pes de l’acció recau sobre un personatge quotidià (malgrat disfressar-se de súper heroi) i resta importància a les gestes heroiques dels personatges secundaris. En segon lloc, el cru i negatiu realisme de Watchmen aquí és substituït per un final optimista i utòpic característic de les pel·lícules de super-herois. En aquest aspecte, els autors del relat es curen en salut mostrant un grapat de violència explícita impensable en el cinema clàssic de super-herois que cobreix la cinta d’un fals realisme que oculta eficaçment la seva part utòpica. No cal dir que la resta de característiques essencials del gènere hi són presents, com ara que el bé i el mal hi figurin com a valors inqüestionables (l’antagonista de la pel·lícula és, sens dubte, el “dolent” de la pel·lícula), la noia que enamora al protagonista no hi falta, la societat és tractada com a personatge unitari, ningú dubta que el protagonista acabarà sortint viu de les seves arriscades aventures…

Però el que fa més evident l’autèntica pretensió de Kick-Ass és la sospitosa similitud estructural entre aquesta i un altre títol. Kick-Ass explica la historia d’un jove estudiant que decideix camuflar la seva identitat per lluitar en contra del mal. En el primer intent fracassa sortint-ne malparat. En el segon té més sort i el seu nom “artístic” s’escampa per tot el país. La seva falsa identitat enamora a la noia que estima, qui finalment acabarà preferint la identitat real. Tot d’una, apareix l’enemic, qui també amagat rere una disfressa, i intenta convèncer al protagonista de que s’uneix a ell. Quan aquest ho rebutja, es veu obligat a lluitar-hi, combat que, evidentment, acabarà guanyant. Es tracta de la mateixa estructura, malgrat pugui tenir petits canvis, que la d’Spiderman, de Sam Raimi.

Kick-Ass no és una pel·lícula de súper herois amb petites reformes. Tampoc és una pel·lícula d’acció adornada amb detalls del gènere. No es tracta d’un cas com el de Sherlock Holmes o Zombieland, pel·lícules d’acció o d’aventures vestides amb les formes del cinema de súper herois. Kick-Ass és la construcció d’una pel·lícula de súper herois en tota regla impregnada de detalls del cinema d’antiherois fets servir com a llicència per aconseguir, malgrat el gènere, una fantàstica i entretinguda peça d’aventures dotada d’escenes memorables i en certs moments fins i tot part de denuncia. Es tracta d’una pel·lícula de súper herois que, igual que fan la majoria de protagonistes d’aquestes, camufla la seva identitat darrera d’una carcassa construïda a partir d’imitacions del cinema que ha acabat amb el Súper Heroi clàssic. En definitiva, el súper heroi s’ha anat reformant fins acabar reapareixent amb un vestit nou.

El super heroi ha estat tallat a trossets i repartit per el cinema al servei de les necessitats de cada cas, però tot plegat no acaba aquí: les pel·lícules d’avui ja no beuen d’aquest estil com s’ha estat comentant fins ara, sinó que ho fan del gènere que inicialment nasqué com a resposta crítica cap aquest. I per arrodonir la paradoxa, irònicament hi ha casos en què es fa amb l’objectiu d’aconseguir una pel·lícula talment de super herois (com s’ha dit amb Kick Ass).

La diversitat de gèneres que ha estat alimentant-se de les formes i detalls de les pel·lícules del gènere és tan ample que ja són elles mateixes les que s’alimenten del nou gènere sorgit d’aquest fet. Per això és just afirmar que un estil aparentment tan poc prometedor com el de super herois ha estat, en certa manera, el causant de tota una onada de cinema molt respectable del que, actualment, ell mateix s’alimenta.

Nadal

by Pol Milian

Ara que arriba Nadal i les festes, la gent està en familia i els canals de televisió aprofiten per emetre “pel·lícules i sèries nadalenques”. Què té en comú tot això que emeten?

La majoria transcórren en època de Nadal, i són les que més apareixen. Altres tracten sobre el Nadal en la seva expressió més superficial (Pare Noel, trineus, etc.). Algunes ho fan en sentit irònic (The Grinch).

Després hi ha un altre gran grup que apel·la al cristianisme o a events religiosos importants. Solen ser pel·lícules èpiques i extremadament llargues, per això també són una bona opció per aquelles denses sobretaules d’aquests propers dies.

N’hi ha moltes que tracten sobre l’esperit familiar, el valor de tenir familia i la seva importància.

I per últim, les que transcórren al Nadal però només com una excusa per desenvolupar un argument que hi té poc a veure.

Tinc una petita llista de les meves preferides:

Love Actually

És una pel·lícula que reuneix molts aspectes: transcórre al Nadal, i és un estudi de les relacions entre personatges de totes les edats. El que els uneix, com es veu a mesura que passen els minuts, és l’amor. Sona cursi, oi? És que ho és, i molt. Però és d’aquelles ocasions en que la cursileria està tan ben portada que és un valor positiu. Una comèdia romàntica que emociona, fa riure, i és un perfecte reflex de l’esperit nadalenc; perquè gràcies als diferents punts de vista dels personatges veiem totes les cares del Nadal. Personalment, crec que la més divertida i alhora emocionant és la del nen enamorat de la seva companya de classe, que a més ens deixa una de les millors escenes:

Home Alone (Solo en Casa)

Aquesta pel·lícula estrenada el 1990 ja és tot un clàssic de la nostra generació. Sembla ser l’única aparició exitosa de Macaulay Culkin, un dels actors infantils més pròdigs que no ha sabut continuar la seva carrera. El paper del protagonista és un dels punts forts d’aquesta comèdia familiar. La premissa és ben senzilla, i molts nens s’hi poden identificar. Culkin és el germà petit d’una familia de molts germans. Mai el tenen en compte, li fan putades, el castiguen per res… Un dia, la familia se’n va de viatge. Entre l’stress que suposa organitzar-ho tot, els pares se l’obliden a casa, i se n’adonen un cop a l’avió. L’argument, com el títol indica, es desenvolupa amb el protagonista (un nen), vivint sol a casa. Després apareixen uns lladres, i essencialment és una comèdia, però el missatge i la temàtica de la pel·lícula va més enllà: la importància de la familia i l’amor que existeix entre els membres d’aquesta encara que no sempre es demostri. És a dir, els vincles familiars com un element impertorbable i immemorial. És un missatge senzill i important, que es reflexa perfectament en el protagonista: en un principi és feliç perquè està sense la seva familia (que aparentment no l’estima), però a mesura que passa el temps (i s’acosta el Nadal) els troba a faltar moltíssim i l’únic que vol és que tornin. El final, quan es reuneixen tots, és absolutament màgic.

Ben-Hur

Una de les produccions més èpiques de la història del cinema. Amb un contingut altament religiós, tracta sobre un príncep jueu (Judah Ben-Hur, Charlton Heston) que és trahït pel seu millor amic, el romà Messala. Judah serà empresonat i passarà per diversos perills i llocs, amb només la venjança en ment. Paralel·lament a aquesta història de venjança, també veiem els primers pinitos de Jesús. Aquesta pel·lícula es sol emetre durant les festes per tres motius: és èpica i llarga, és boníssima, i és religiosa. Casualment, la part religiosa és la que menys interessa; un pretext per explicar una genial història de venjança i intriga. A la memòria col·lectiva queda la magistral carrera de quàdrigues i el colossal paper de Charlton Heston.

Mr. Bean

Molts de la meva generació hem crescut amb les reposicions nadalenques de Mr. Bean a TV3. Què dir d’aquest absolut geni de la comèdia gestual i l’ironia? Doncs que avui dia segueix sent una de les sèries més respectades i venerades pels amants de la comèdia. Com que és quasi muda, és totalment universal. Es sol posar al Nadal perquè té dos o tres capítols referents a aquesta festivitat que són els millors de la sèrie. Especialment tendre és la relació de Mr. Bean amb el seu osset de peluix, que tracta com si fos el seu fill i el seu millor amic. Mr. Bean és únic. Escena memorable la seva versió del Pessebre en un centre comercial.

Die Hard (Jungla de Cristal)

Una de les millors pel·lícules d’acció de tots els temps, i alhora una de les mostres de cinema nadalenc irònic. En aquest cas, el Nadal només és un pretext, una data. John McClane (Bruce Willis) és un agent de policia que aterra a Los Angeles el dia de Nadal, per reconciliar-se amb la seva dona. Un xòfer el porta cap a la vigília de Nadal de l’empresa Argyle, a un gratacels (el ja mític Nakatomi Plaza). Un cop dins, Hans Gruber (Alan Rickman), un terrorista, segresta a tothom menys a McClane, que farà el possible per derrotar el dolent. El fet que l’acció es situï al Nadal fa que sigui “la peli d’acció de les festes” per antonomàsia. Cal revisitar-la sovint, i el Nadal és una excusa perfecte.

Nightmare Before Christmas (Pesadilla Antes de Navidad)

Pel·lícula d’animació musical stop-motion, dirigida per Henry Selick i amb l’ajuda inestimable de Tim Burton. En aquesta història, pura comèdia negra, Jack Skellington, habitant del “Poble de Halloween”, es troba amb un portal que li permet accedir al “Poble del Nadal”. Jack, un tipus important en el poble, està trist i lacònic, i un pèl cansat del Halloween. Quan descobreix el Nadal, queda fascinat i intenta traslladar el Nadal al Poble de Halloween. Presenta una idea genial, un xoc entre Halloween i Nadal. És una peli tan fosca i corrosiva que a molts nens els hi feia (i els hi fa) por; quan és un producte aparentment infantil. Com amb tots els productes gòtics i tocats per Tim Burton, s’ha convertit en una pel·lícula de culte.

Eyes Wide Shut

Una de les millors obres del mestre Kubrick, la seva última producció, estrenada el 1999. Història de fidelitat, sexe, i sordidesa. Emmarcada en època nadalenca per dotar de més ironia al missatge de la pel·lícula. És una de les meves preferides de tots els temps, absolutament imprevisible i amb una tensió creixent. A la memòria queda la famosa escena de la mansió. El tràiler és un dels més recordats: mostrava a una parella real (Cruise & Kidman) en actitud suggerent. Una maniòbra de màrketing brillant, perquè la pel·lícula és molt diferent.

It’s a Wonderful Life! (Qué Bello es Vivir)

La meva representació del Nadal preferida. Sobretot, del famós esperit nadalenc. Té un dels finals més emocionants que he vist mai. Cinema comercial i feel-good americà, dirigida per Frank Capra. Bons molt bons, dolents molt dolents; transmet un missatge atemporal: els diners no donen la felicitat. James Stewart interpreta un pare de familia que té problemes econòmics. Un dia (la vigília de Nadal) toca fons, i s’intenta suïcidar. Per sort, el seu àngel guardià el salva, i li ensenya com hagués sigut la vida de les persones que l’envolten sense la seva presència. És a dir, la influència que el protagonista ha tingut sobre els que l’envolten. Parla de temes importants sota la pàtina de la moral americana, donant molta importància als diners i a la religió; però en última instància és un conte maquíssim. No falla.

Herois i Hereus (5): El Super-Heroi dins del Cinema

by Martí Sala

(NOTA: Aquesta és la primera part d’un article titulat “Herois i Hereus”, escrit per Martí Sala fa un temps. Hi haurà sis o set parts que s’aniran publicant periòdicament, estigueu atents, val la pena.)

Múltiples empreses tancaven negoci i l’acomiadament d’empleats començava a ser freqüent. La costum quotidiana d’anar al vídeo club a buscar la pel·lícula del divendres gairebé havía estat esborrada del mapa. La crisi econòmica ja era un tema de conversa habitual, i mentre aquesta acabava de desplegar les seves ales, la crisi de l’heroi també ho feia. El públic s’estava acostumant a la nova figura i les empreses cinematogràfiques ho apreciaven. Tan era així que fins i tot el cinema de super-herois més clàssic va haver d’ajustar-se lleugerament al nou gènere.

L’abril del 2008, Paramount llençava la primera adaptació cinematogràfica d’Iron Man, pel·lícula que té com a protagonista un empresari alcohòlic que es veu obligat a fer un canvi de mentalitat després de ser segrestat per una banda terrorista; fet que el conduirà a lluitar en contra de la corrupció i de l’abús de poder.
El juny d’aquell mateix any arribava a les pantalles la segona adaptació cinematogràfica del personatge de vinyeta Hulk, ara presentat d’una manera molt més obscura i amb l’interès centrat en la crisis d’identitat que pateix el protagonista per culpa de saber-se víctima d’un experiment fallit. És evident que ambdues adaptacions formen part de l’estil de cinema de super-herois clàssics totalment allunyats del Nou Súper Heroi, però és un fet que totes dues cintes presentaven detalls realistes inexistents en les anteriors produccions del gènere provocades pel nou estil que començava a ocupar les sales de cinema.

Si és cert  que el millor antídot per a les crisis és el sentit de l’humor, sens dubte fou gràcies a això que Ben Stiller aconseguí fer-se un lloc en el cinema com a director amb la poderosa arma que és la comèdia. Amb Tropic Thunder, el director de Zoolander no només parodiava pel·lícules bèl·liques com Apocalypse Now, Platoon o The Thin Red Line, sinó també la figura més clàssica de l’heroi i les escenes heroiques més típiques i explotades de l’estil pròpiament dit. Per primera vegada (deixen de banda casos com Superhero movie i altres títols realitzats amb la única voluntat de buscar l’acudit fàcil a través de la pura imitació) el cinema de gestes heroiques era analitzat amb ulls cinematogràfics. Ben Stiller no només ridiculitzava situacions o gèneres concrets a través de la magnificació, sinó que també atacava detalls del format i la seva monotonia: només començar la pel·lícula se’ns presenten un seguit de tràilers falsos suposadament protagonitzats per els personatges de Tropic Thunder, imitant amb malícia els gèneres cinematogràfics que avui consumim (atenció el tràiler del súper heroi inventat que protagonitza per cinquena vegada la mateixa pel·lícula).

Però la revisió més crua i contundent sobre el cinema de super-herois no arribà a través de la comèdia. Ja feia anys que la proposta de portar als cinemes l’obra mestra d’Alan Moore saltava de director en director, i fou l’any 2009 quan finalment Zack Snyder presentà a la gran pantalla l’adaptació que els directors Terry Gilliam i David Lynch s’havien plantejat de fer.
Watchmen proposa una crua realitat on un conjunt de persones decideixen posar fi a la violència de carrer que domina la ciutat. Els problemes arriben quan, una generació després del naixement del que ells mateixos anomenen “Els vigilants”, els suposats successors d’aquesta “organització” topen amb la disconformitat de la societat, que amb desconfiança es pregunta “qui vigila als Vigilants?”.
Amb una proposta inicial semblant a la que plantejava The Incredibles, Watchmen desmenteix el mite del súper heroi fent-lo xocar contra del sòlid mur de la realitat.
La religió, la política, les tendències socials, la fina línia que separa una acció heroica d’un assassinat… Tots aquests són els temes que planteja la pel·lícula de Zack Snyder, convidant l’espectador a reflexionar sobre la dubtosa legitimitat dels herois i sobre quines accions són les que els defineixen.

El fet que finalment arribés al cinema l’adaptació d’una obra tan carregada de bruta violència injustificada, monòlegs reflexius per part dels personatges i que fos defensora de teories tan pessimistes sobre la humanitat va ser la mostra definitiva que el cinema de super-herois estava canviant. Per primera vegada, el gènere heroic era tractat i posat en dubte sense embuts a la gran pantalla i, el més important, Watchmen ja no era una pel·lícula d’acció que reformés lleugerament la figura del súper heroi, sinó una pel·lícula el plantejament de la qual era directament la revisió del mon dels super-herois. Dit en altres paraules, Watchmen s’atrevia a parlar del món dels super-herois amb noms i cognoms.

Poc després d’això, tingué lloc l’estrena d’una pel·lícula també amb una clara pretensió desmitificadora tot i que d’una manera diferent. Es tractava de The Men Who Stare at Goats, en la que el jove periodista Bob Wilton (interpretat per Ewan McGregor) decideix marxar cap a la guerra d’Iraq a la recerca de la gran notícia després de separar-se de la seva dona. Tot comença a torçar-se per culpa de la topada amb el militar Lyn Cassady (interpretat per George Clooney), qui assegura ser membre d’una organització secreta de “cavallers jedi” posseïdora d’una força interior capaç d’acabar amb l’enemic.
La pel·lícula del director Grant Heslov planteja un apropament cap una sèrie de personatges que tenen la intenció d’exposar els seus falsos poders psíquics i de combatre la guerra a nivell individual exhibint les seves capacitats heroiques.

La flexibilitat del súper heroi s’havia estirat fins donar la volta: ja no es tractava de super-herois que mostraven petites parts de la seva humanitat, sinó d’humans que mostraven a petites dosis les seves habilitats de súper heroi. El personatge atrapat en la figura que ell mateix ha creat, enyoradís de la seva vida que temps enrere tenia com a ciutadà corrent, s’havia transformat en el que sempre ha estat en realitat el súper heroi: una imatge present en la ment de les persones projectada com a resultat del desig del que els agradaria ser.
Plena d’humor àcid i de provocadores “gamberrades”, The Men Who Stare at Goats és una dura crítica militar i social que desmitifica l’heroi bèl·lic a través d’una cinta en format d’aventures que entreté l’espectador mentre el fa reflexionar sobre l’absurd de la guerra. És interessant adonar-se de com gràcies a la flexibilitat del nou heroi Grant Heslov va poder dirigir una pel·lícula que denunciés ja no l’heroi del cinema sinó el quotidià.

Herois i Hereus (4): No Tant Herois

by Martí Sala

(NOTA: Aquesta és la primera part d’un article titulat “Herois i Hereus”, escrit per Martí Sala fa un temps. Hi haurà sis o set parts que s’aniran publicant periòdicament, estigueu atents, val la pena.)

Els herois començaven a mostrar-se humans i les seves accions ja no semblaven tan heroiques. El bé i el mal no estaven tan clarament separats i de sobte semblava que el dolor físic també era una debilitat per als protagonistes del cinema d’acció. D’altra banda, les estrenes de pel·lícules de súper herois ja no eren tan segures com ho havien estat fins aleshores, com havien demostrat Superman Returns i Fantastic Four. El resultat de tot plegat fou l’arribada al cinema d’herois propis del nou estil.

En la pel·lícula Crank, Jason Statham interpreta un assassí professional que, en descobrir que ha estat enverinat mentre dormia, decidirà buscar-ne al responsable per treure-li la vida. Per les aventures que aquest viurà durant l’odissea i la seva capacitat per sortir sa i estalvi de tot tipus de situacions extremes, es diria que Crank és una pel·lícula a de súper herois en tota regla si no fos per certs trets que la fan molt més salvatge i provocadora.

El protagonista de la pel·lícula no només és un delinqüent, sinó també una persona violenta i venjativa capaç de matar sense escrúpols de la manera més sanguinària a qui s’interposi en el seu camí i de fornicar amb la seva parella enmig del carrer de la manera més masclista i obscena. Plena d’escenes d’acció pròpies del James Bond més exagerat i de violència que recorda als moments més sanguinaris de Quentin Tarantino, Crank representa un sal d’escenari pel cinema d’aventures que fins aleshores tan sols pertanyien al de súper herois.

L’exemple perfecte per entendre com el nou estil de súper heroi s’introduïa en el cinema realista és No Country for Old Men. Plena de tensió i pessimisme, la pel·lícula dels germans Coen gira al voltant del recorregut que fa una maleta que conté de milions de dòlars que el personatge principal intenta fer-se seva. Però la part més sorprenent de la cinta no és aquesta: Amb la mirada perduda, sense escrúpols ni cap mostra de sentiment, el personatge que interpreta Javier Bardem actua amb la mateixa fredor i seguretat que ho fan els antagonistes de les pel·lícules de super-herois.

Ja no es tracta d’una pel·lícula del gènere que presenta un heroi realista i humanitzat, sinó tot el contrari: una pel·lícula seriosa que proposa com antagonista un personatge que podria haver estat el “super-villà” d’alguna pel·lícula de super-herois.

El resultat de la unió d’aquest personatge que ho és tot excepte humà i del cuidat realisme que embolcalla la pel·lícula és una freda i obscura atmosfera que s’ajusta a la perfecció a l’estil buscat pels directors i obra les portes a nous camins per els que pot avançar el nou heroi.

Mentre els Coen arribaven als Òscars amb No Country for Old Men, un altre gènere cinematogràfic era conquistat per la figura del súper heroi: la comèdia. L’any 2007, Michael Davis presentava una pel·lícula anomenada Shoot’em Up que ridiculitzava sense pietat el cinema d’entreteniment que avui estem acostumats a consumir. Amb una posta en escena exagerada i provocadora i una ironia plena de mala fe, Shoot’em Up és una pel·lícula d’acció amb escenes esperpèntiques i desenfrenades que circula al límit de la paròdia sense arribar a caure en el terreny del ridícul. Smith, protagonista de la pel·lícula interpretat per Clive Owen, és el personatge perfecte per una cinta que es mou tan pels terrenys de la comèdia com pels d’acció: malgrat respectar perfectament el perfil clàssic del súper heroi (punteria sobrenatural, és capaç d’anticipar-se als moviments de l’enemic, és ràpid i forçut, capacitat de seducció…) també n’és una ridiculització (sempre porta una pastanaga a la boca ja que, segons ell, aguditza la vista, és exageradament educat i odia les males formes…). Shoot’em Up és una pel·lícula d’acció amb escenes paròdiques memorables, com la seqüència del tiroteig entre el protagonista i els seus enemics mentre tots cauen en paracaigudes.

L’any 2008 fou l’any de recollida dels fruits sembrats. Les continuacions de dues pel·lícules que havien iniciat aquest nou estil de cinema trobaran molt bona acollida a la gran pantalla: The Dark Knight (continuació de Batman Begins) i Quantum Of Solace (continuació de Casino Royale). Ambdues primeres parts havien estat una agradable sorpresa per la majoria i ara el públic es mostrava amb ganes de veure’n més mostres. El gran èxit de taquilla d’aquestes dues estrenes i la gran expectativa que s’havia creat per contemplar-les fou una prova important de que el públic de masses començava a apreciar aquest nou estil de súper heroi.