A menudo nos referimos el cine de baja calidad como “cine de entretenimiento”. “No está mal para pasar el rato” o “un divertimento como cualquier otro” son frases habituales para referirse a una película de forma peyorativa. Expresiones como estas crean la (falsa) sensación de que el buen cine no es concebible sin reflexión o profundidad, como si el mero hecho de entretener no fuera de por sí un objetivo difícil.

Sin embargo, piezas como Pulp Fiction, Tiburón o la trilogía westerniana Leone / Eastwood son un buen ejemplo de cine de calidad pensado para entretener. Si aceptamos, pues, que una pieza cinematográfica puede ser de alta calidad sin contener profundidad o reflexión, estaremos de acuerdo en que una película que se limite a entretener no será necesariamente una mala película; del mismo modo que decidir pasar un buen rato sin pensar demasiado no nos obliga a recurrir al cine de baja calidad (sirva de epílogo, películas que repetidas veces han sido citadas como piezas de entretenimiento – tómense como ejemplo Spider-Man, Piratas del Caribe o American Pie – no me resultan en absoluto entretenidas).

Los Vengadores, aunque está lejos de ser cine de alta calidad, resulta deliciosamente entretenida. En este caso sí podríamos hablar de “película entretenida sin más”. Pero este “sin más” poco o nada tiene que ver con su falta de profundidad o reflexión, sino que remite a su carencia de innovación, escenas deslumbrantes o lucimiento cinematográfico (recuperemos aquí, a modo de contrapunto, los primeros ejemplos citados).

Desde mí punto de vista, el mejor aspecto del último trabajo cinematográfico del director / guionista Joss Whedon es su sentido del humor. Y es que, a día de hoy, tal vez por su condición algo obsoleta, o tal vez por su ridiculez perfeccionista cada vez más desarmada ante el desmoronamiento de un sistema imperfecto, cierta tipología de géneros y personajes resultan francamente difíciles de tomar en serio. Sobra decir que el cine de superhéroes es uno de esos casos.

Por eso se agradece que Los Vengadores reconozca abiertamente este inconveniente y deje a un lado al espectador inocente, convirtiéndose así en una gamberrada que asume su condición genérica con ironía e incluso auto-parodia. Y es precisamente este humor el que salva a Los Vengadores de caer en el patetismo panfletario y en la ridiculez patriota que impregnaban títulos anteriores, consiguiendo crear incluso cierto interés hacia los personajes que la protagonizan.

Los Vengadores, como ya he dicho, no posee grandes secuencias cinematográficas ni supone un descubrimiento para el cine de acción. Pero sí posee una uniformidad elegante y sin altibajos, capaz de entretener sin sonrojos, lejos de la vergüenza ajena y de la pretensión de ser tomada como una película seria. Los Vengadores es, ante todo, una película muy divertida.

Martí Sala

Edward G. Robinson és un dels meus actors preferits: un paio amb una cara única, perfecta per interpretar rols de tio malcarat. A la seva carrera té grans interpretacions, va fer fortuna al cinema negre: el primer paper important que se li recorda és el de Rico a Little Caesar (una de les primeres pelis de mafia, del 1931). Els més icònics i populars probablement siguin el Keyes de Double Indemnity i el Dathan de The Ten Commandments.

Personalment crec que amb Key Largo ens va regalar la seva millor interpretació, fent de Johnny Rocco, un mafiós irascible i xerraire que no és capaç d’estar-se quiet perquè l’afaitin. La seva expressió quan Lauren Bacall li escup a la cara quasi al final del vídeo és inolvidable, i és la primera imatge que em ve al cap quan penso en aquest actor.

Per cert, si no heu vist la pel·lícula, la recomano ferventment; una joia de John Huston plena de tensió, que es desenvolupa quasi tota a dins d’un hotel de Cayo Largo, Miami.

Pol Milian

Hay películas nos conmueven por motivos que desconocemos. De hecho, una de las frases más usadas por cineastas y maestros del cine es “no existe la fórmula definitiva”. Por supuesto, esto no impide que sí existan ciertos métodos, teorías e incluso pequeñas fórmulas para facilitar el entendimiento e incluso garantizar cierto entretenimiento. Pero rara vez podremos hablar de métodos universales.

El proceso de maduración de un director de cine consiste en descubrir su propia fórmula y encontrar los métodos que más convengan a su discurso (o a su gusto). De la misma manera, el proceso de maduración del espectador consiste en construir su propio criterio, educar su gusto y encontrar su forma personal de disfrutar del cine. Es posible que cuanto más cine hayamos visto (siempre y cuando estemos mínimamente interesados en la materia) más claro tengamos nuestro criterio y cada vez más difícil nos resulte encontrar piezas que nos emocionen de verdad.

Volviendo al tema anterior, uno de los mayores hechizos del cine reside en su flexibilidad. Ciertas fórmulas pueden desagradarnos profundamente en ocasiones y hacernos llorar de emoción en otras.

Pero paradójicamente, en la mayoría de las grandes obras el mismo autor desconoce el secreto de su logro (véase como ejemplo la respuesta que Raymond Chandler dio a Howard Hawks cuando éste le preguntó cómo funcionaban los incontables giros de su novela: “no tengo ni idea.”).

Vaya por delante, es cierto que Hirokazu Koreeda es un excelente director de actores que domina la planificación. Es cierto también que conoce el secreto de los encuadres y que descubre en cada plano el rincón adecuado donde colocar la cámara para proporcionarnos el mejor punto de vista. Es cierto incluso que Koreeda posee un don para dar a sus filmes el tempo perfecto, sin el cual estos carecerían de encanto.
Pero a decir verdad, no creo que exista explicación alguna sobre porqué su cine posee tal magia, como tampoco creo poder explicar en palabras que su última película me conmoviera tan profundamente.

Kiseki es una película sencilla i profunda. Logra plantear situaciones familiares complejas sin caer en el almibarado ni tampoco en el catastrofismo. Para Koreeda la infancia puede ser hermosa a pesar de contar con un padre irresponsable o una madre que cuestione nuestros sueños. La infancia, de echo, es algo abstracto que solo los niños ven; algo capaz de traer, a modo de antídoto, magia y fantasía en las situaciones tristes. También es el motor de la diversión y de las aventuras, que funciona a modo de enlace irrompible entre los dos protagonistas combatiendo la distancia que los separa.

Podemos encontrar explicaciones estructurales y estilísticas que nos ayuden a descifrar parte del encanto de Kiseki, pero lo mejor que tiene esta película es su facilidad para convertirnos en parte de la historia, algo que hace de una forma casi imposible de expresar. No existe formula alguna para conseguir la poesía que rodea el cine de Koreeda, ni tampoco existen palabras para expresar porqué Kiseki fue capaz de convertirse en una de estas películas que cada vez más me cuestan encontrar: una de aquellas que, sin explicaciones complejas, llega al corazón con facilidad pero de forma profunda.

Martí Sala

Un dels monòlegs per excel·lència del segle XXI. The 25th Hour és una pel·lícula del 2002 dirigida per Spike Lee, protagonitzada per Edward Norton. El seu personatge és a punt de ser empresonat durant 7 anys, i a la pel·lícula veiem les seves últimes 24 hores abans d’entrar a la garjola. Crec que no és tan bona com molta gent diu, però té dues escenes (aquest monòleg i el final) que fan que valgui la pena el seu visionat. A més, hi ha Edward Norton, actor icònic de finals dels 90 (American History X, Fight Club, Rounders) que avui no passa pel seu millor moment, malhauradament.

Les obres de Spike Lee tenen dos components comuns: política i racisme. Sempre vol donar un missatge, que quedi ben marcat que l’està fent ell. The 25th Hour es va estrenar el 2002, i és una de les produccions més tocades per l’11S (fins i tot els personatges dialoguen observant la zona zero des d’un gratacels, amb una música tristona de fons…).

El monòleg fa gala d’aquests pensaments polítics i racials de Spike Lee, sense oblidar el moment dramàtic del personatge de Norton. Colpit, trist, enrabiat, arrepentit, vivint les últimes hores de la seva vida tal com la coneix; que després de passar per la presó canviarà. Entra en un lavabo, i literalment, s’enfronta a la seva consciència i als seus pensaments; donant lloc a una irònica radiografia plena de ràbia sobre la New York post 11S.

Com a curiositat, David Benioff, showrunner de Game Of Thrones, va escriure la novel·la en que es basa el guió, que també va adaptar ell.

Pol Milian

It was pure driving, pure racing… There wasn’t any politics; no money involved either, so it was pure racing. – Ayrton Senna

La meva pel·lícula preferida de l’any 2011 és el documental Senna, d’Asif Kapadia. Tracta sobre la vida d’Ayrton Senna, considerat un dels millors pilots de Fórmula 1 de la història; i una figura que ha esdevingut mítica degut al seu caràcter dins i fora la pista i a la seva mort prematura en una accident de carrera.

El documental es va estrenar als cinemes en una versió d’1h 40m, tot i que jo he vist una versió del director que dura unes tres hores: us recomano que busqueu per la xarxa aquesta última versió. No li sobra ni un minut, i sincerament, no sé què li van retallar a la que es va estrenar als cinemes. Les tres hores passen volant, i quan s’acaba un es queda amb ganes de més.

És una producció de factura absolutament impecable. El primer que sobta és la banda sonora original, composada per Antonio Pinto. Sona en els moments adequats i el director en cap moment n’abusa, cosa que podria semblar fàcil tenint en compte la qualitat de la partitura i la dificultat de muntar un documental vertebrat per imatges d’arxiu.

Senna s’estructura d’una manera força convencional: cronològicament, explica l’arribada del pilot brasiler a l’elit de la Fórmula 1, i la seva evolució com a esportista i com a persona; fins a l’accident sobtat que el va matar. Kapadia combina imatges d’arxiu i entrevistes amb la naturalitat d’un gran documentalista; la història és interessant però el plus que hi aporta el muntatge és remarcable, dinàmic però parant-se en els moments importants.

Les imatges d’arxiu són d’alta qualitat; les carreres són espectaculars gràcies a la vista des de dins del cockpit. La mescla de so és un dels punts forts de Senna, i en les carreres brilla amb tota la seva força. En la perspectiva des de dins del cockpit, el so és atronador, realment impressionant. És una llàstima que sent tan emocionants i estant tan ben presentades, no n’hi hagi gaires; i en la majoria s’hi passa molt de puntetes; sense deixar del tot clar perquè Senna va guanyar o deixar de guanyar, quina era l’estratègia, el clima, …

Les entrevistes són a personatges extremadament ben trobats; periodistes anglesos, americans i brasilers. Però la columna vertebral del documental, així com el punt de màxim interès de la vida esportiva de Senna és el seu duel amb el francès Alain Prost. Aquest enfrontament té una història i una narrativa cinematogràficament immillorables, pròpies d’una pel·lícula d’èxit esportiva d’aquelles que tots hem vist; però encara millor. Les imatges d’arxiu de Senna i Prost són abundants, però el veritable mèrit del documental és que compta amb una entrevista extensa amb el mateix Prost, que Kapadia va intercalant allà on cal. Prost parla sense embuts i en ocasions es nota que té certa rancúnia per alguns incidents amb Senna, normal quan el pique va assolir les dimensions que va assolir. És profundament interessant i emocionant sentir i veure la història d’aquest duel esportiu que en més d’una ocasió es va tornar personal. Van ser els dos millors pilots del circuit durant anys, fins i tot van arribar a ser companys d’equip a McLaren, sota les ordres de Ron Dennis. Aquest últim també és entrevistat, no tan extensament; a més sembla que en més d’una ocasió es mossegui la llengua. És comprensible, perquè com a cap d’equip de Senna i Prost, havia de mirar de resoldre els nombrosos conflictes interns; convertint-se en una mena de pare. L’estima que tenia (i té) pels dos pilots queda patent en el documental. Però bé, queda clar que Kapadia ha tingut l’encert de comptar amb protagonistes importants de la vida de Senna, complementant-ho amb periodistes i entesos de la F1.

Una de les pors que tinc en aquests documentals sobre una persona és que se’l glorifiqui en excés. Personalment abans de veure el documental no coneixia la història de Senna, gairebé no sabia ni qui era: només un pilot molt bo que va morir en un accident. En aquest cas, no crec que la glorificació existeixi. Veient la pel·lícula, els entrevistats coincideixen en que era un gran pilot, un dels millors; tot i que com a persona podia ser un pèl especial: molt catòlic, amb una gran preocupació per la vida i la mort, amb canvis d’humor inesperats. Aquesta mística es torna especialment interessant en els últims compassos del documental i de la vida d’Ayrton Senna: en els darrers anys de la seva carrera, experimentava una severa preocupació per la seva seguretat i la seguretat del món de la F1. D’alguna manera, la seva percepció era que algun dia moriria a la pista; i així va ser. Veure les seves entrevistes i declaracions és especialment pertorbador per l’espectador, que ja sap que Senna va morir en un accident. D’alguna manera, el veiem preveure o intuir la seva mort.

Aquest misteri i imprevisibilitat sobre el comportament i la vida privada de Senna està especialment ben establert per com el director mostra les seves relacions de parella, efímeres i la majoria amb models i actrius… Els minuts dedicats al seu affaire amb Xuxa són especialment divertits, a més, la relació ajuda a sedimentar l’estatus d’icona brasilera de Senna; perquè Xuxa ja era una personalitat destacada de Brasil, cara visible d’un programa infantil mundialment famós.

Perquè en el documental no se’l glorifica en excés, però sí se l’enfoca com un heroi nacional de Brasil, una mena d’ídol de masses i de mirall per tota la joventut brasilera. Intel·ligentment, Kapadia no es para massa estona en els orígens de Senna que potser ens ajudarien a entendre el seu comportament: fill de família rica, amb totes les facilitats per arribar on volia, sempre comptant amb el suport dels pares i tots els que l’envoltaven. Sí que es para en la vessant humanitària del personatge, preocupat per la pobresa de Sao Paulo; va fer diversos donatius un cop al cim de la seva carrera. També és un detall que ho mantingués en secret, i no en fes propaganda com molts dels famosos rics de l’actualitat.

En fi: és un documental impecable, perfecte. Les meves paraules no fan justícia a la qualitat de l’obra, i tampoc en vull parlar gaire: l’heu de veure. La història que explica és absolutament cinematogràfica; i al ser real, el seu efecte dramàtic és tan intens que a l’espectador li és impossible desconnectar un sol minut. És entretingut, profund, emocionant i dinàmic. Cap pel·lícula del 2011 m’ha absorbit durant tres hores i m’ha explicat tan bé una història tan fascinant, que a més, és real. I és per això que considero Senna la millor pel·lícula de l’any 2011.

(NOTA: PODEU VEURE LA RESTA DEL TOP-10, AQUI I AQUI)

Aquest monòleg de True Romance és memorable en tots els sentits. L’ha escrit Quentin Tarantino, i el protagonitzen dos actors històricament infravalorats: Dennis Hopper i Christopher Walken.

Walken interpreta un mafiós que persegueix al fill del personatge de Dennis Hopper. Aquí es troben, i donen peu a un diàleg absolutament brillant. Pels molts retrats de mafiosos italians que s’han vist al cinema i a la televisió, és sabut que són extremadament racistes amb els negres. Dennis Hopper sap que el vénen a matar, i decideix anar-sen a l’altre barri rient-se una mica de tot plegat. Li explica una història a Walken sobre com els sicilians tenen ascendència negra, fet que, evidentment, encén al mafiós italià, que l’acaba matant. El resum que en fa un dels seus esbirros al final és magistral.

A destacar la il·luminació i la música, que dónen forma a l’escena i fan de Hopper una mena de Déu, que afronta la mort sense cap mena de por, i és capaç de fer perdre els nervis a tot un mafiós. Es pot veure com el riure d’un i l’altre són absolutament diferents: el de Walken és forçat, impostat; mentre que el de Hopper és genuí.

Pol Milian

La televisió. La caixa tonta, que tantes hores d’entreteniment, esport i púrria ens ha donat. Però també pot (i ha) de servir per transmetre coneixement, provocar reflexió, informar i educar. O almenys, això és el que defensava Edward Murrow, a través del seu programa televisiu. Va ser el periodista que va plantar cara al senador McCarthy.

Perfectament interpretat aquí per David Strathairn, aquell secundari de luxe que segur que tots heu vist en més d’una ocasió (L.A. Confidential, The Sopranos, The Bourne Ultimatum) i que aquí es destapa amb un paper monumental. Recolzat per la direcció de George Clooney (magnífica elecció la de rodar en blanc i negre); però sobretot pel seu guió co-escrit amb Grant Heslov, que recullen el millor de les hores i hores de monòlegs de Murrow.

Aquest és l’speech que tanca la pel·lícula, tot i que tots els moments clau del film són monòlegs de Strathairn adreçant-se a la càmera; i en molts casos, ens mira fixament. Miraré de posar-ne algun altre més endavant.

Ideològicament aquest text segueix vigent avui dia, una part important del discurs és assenyalar i criticar als que són darrere de la televisió, als que decideixen què s’emet i en funció de què es medeix l’èxit del mitjà telelvisiu.

Pol Milian

Els que em coneixeu bé sabeu que The Shawshank Redemption està entre les meves pel·lícules preferides. La vaig veure fa molts anys i em va impactar, fins i tot podria dir que en alguns aspectes, em va fer entendre la vida d’una altra manera. És un drama perfectament trenat i tremendament emotiu, el pinacle del gènere de cinema carcel·lari que tantes bones obres ha donat al cinema. De fet, aquesta obra mestra de Frank Darabont fa anys que belluga pels primers llocs del Top 250 de l’Imdb (la web de referència quant a cinema i sèries de televisió), votat pels seus usuaris.

Si no l’heu vist, feu-ho, collons.

Centrant-nos en el video, el monòleg en sí és meravellós; però agafa una altra dimensió quan es veu en context (prefereixo no fer spoilers), ja que és una escena clau de l’argument. Frank Darabont coneix bé Morgan Freeman, i sap que el seu punt fort és la veu: no en và, Freeman és també una de les millors i més prolífiques veus en off de la indústria audiovisual. Per tant, l’escena és senzilla, Freeman respon a la pregunta mentre la càmera se li va acostant lentament, sense expressar-se de manera ostensible. Respon perfectament a l’arc del seu personatge: un home tranquil i honest que ha acceptat la seva culpa; sempre ha seguit les normes i mai ha causat problemes. Aquí, ja en té prou, s’ha cansat de tot; i ho expressa amb una vehemència pròpia d’algú que ha estat molts anys putejat.

Pol Milian

“Per mi, Al Pacino és un dels millors actors vius. Ha protagonitzat moltes pel·lícules memorables amb personatges que formen part de la cultura popular. Un dels més recordats és el seu Tony Montana a Scarface, un cubà que desembarca a Miami per viure el somni americà. Un personatge excessiu en tots els sentits, interpretat a la perfecció per un Pacino amb el punt just d’histrionisme, sense caure en la paròdia d’ell mateix que és des de fa un grapat d’anys. La col·lecció de cites i escenes de Scarface és extensa, però aquest monòleg és un dels que millor resumeix la idiosincràsia del personatge i el talent interpretatiu de Pacino” – Pol Milian

“El monòleg final de Marlon Brando a Apocalypse Now em sembla fascinant a diversos nivells. Des d’un punt de vista narratiu, és el punt àlgid de l’argument, ja que durant tot el trajecte hem acompanyat a Willard (Martin Sheen) a través del riu Mekong, i com ell, hem anat aprenent coses sobre Kurtz pel camí; ja sigui a través de documents o de l’entorn. A nosaltres (i a Willard), ens acaba fascinant tot el que envolta al personatge de Marlon Brando. Aquesta escena és la que millor defineix el personatge que tant ansiàvem conèixer, un monòleg colpidor sobre els horrors de la guerra. Marlon Brando fa una gran feina però el mèrit, a més del guió, és com ens ha preparat el director per aquest moment durant tota la pel·lícula.” – Pol Milian